Espaldamaceta presenta ‘Els Pares som un Públic d’un gran espectacle’ dissabte 2 de desembre a les 23h

cartell Espaldamaceta andorra

Espaldamaceta 2 Espaldamaceta 1 Espaldamaceta

Espaldamaceta presenta ‘Els pares som públic d’un gran espectacle’

8_porta

“La seva cançó més coneguda  “Ahora que la mierda ya me llega hasta
los ojos” del disc Madera y poca luz, és la que el director Paco León
va incloure com a tema central al film “Carmina y amén” però això és
un petit detall de la ja extensa carrera d’Espaldamaceta. Per aquest
últim disc han invertit tres anys per estar plenament convençuts del
nou disc. Aquest cop, s’ha creat des de la intimitat per intentar que
els instints no estiguessin contaminats pel món exterior. Produït amb
la màxima de “juguem amb el que tenim i si no ho inventem”. Un disc on
la paternitat és el fil conductor, la circumstància, la lírica i
l’excusa. I un cop acabat, s’ha regalat mitjançant descàrrega i no
se’n farà cap còpia física. Primer cop que utilitzem el català per
compondre cançons pròpies i en un nombre prou significatiu per
percebre que no serà una simple anècdota. En escoltar “Els pares som
públic d’un gran espectacle” tornaràs a sentir el que ens tenen
acostumats els seus discs però amb més calma, amb sinceritat
descarnada però havent superat la ràbia com qui accepta que ja serà
mai més aquell que va ser abans. Un disc que et sorprendrà en
escoltar-lo i et tornarà a sorprendre en directe, i llavors
comprendràs potser una mica més perquè “Els pares som públic d’un gran
espectacle”.
En fi, de nou, per fi, Espaldamaceta. Gràcies per acompanyar-nos de nou.

Amb Gerard Joan a la bateria, Oriol Maymó al baix i Jose Juan González
a la veu i guitarra”.

Han invertit tres anys per estar plenament convençuts del nou disc. Aquest cop, s’ha creat des de la intimitat per intentar que els instints no estiguessin contaminats pel món exterior. Produït amb la màxima de “juguem amb el que tenim i si no ho inventem”. Un disc on la paternitat és el l conductor, la circumstància, la lírica i l’excusa.

I un cop acabat, s’ha regalat mitjançant descàrrega i no se’n farà cap còpia física. Primer cop que utilitzem el català per compondre cançons pròpies i en un nombre prou signi catiu per percebre

que no serà una simple anècdota.

En escoltar “Els pares som públic d’un gran espectacle” tornaràs a sentir el que ens tenen acostumats els seus discs però amb més calma, amb sinceritat descarnada però havent superat la ràbia com qui accepta que ja serà mai més aquell que va ser abans.

En preguntar al meu ll de sis anys què li semblen les cançons del papa, em contesta: -són espectaculars!- amb un marcat sentit irònic, sense retirar els ulls del seu dibuix emprant un bolígraf blau abandonat a la taula, excedint-se de força un cop més i amb la llengua sortint transversalment de la boca.

Quan ets pare i fas cançons, et planteges quin ll has estat i li escrius una cançó al teu pare,
les conseqüències de les teves actuacions en els teus lls i llavors li dediques una cançó a cada un, et preguntes pel seu futur i cantes amb ells al cotxe les cançons encara provisionals, mires amb qui els has tingut i per ella és el proper tema, un dia t’agafa por i aniries a comprar tabac per no tornar i ho apro tes per composar-ne una altra. És en aquell moment que saps que el disc comença a ser un ésser viu.

Mentre escoltis les cançons, t’arribaran uns Fleet Foxes cantant amb l’eco de les muntanyes, Una Maria Rodés feliç en sortir del metro, El petit de ca l’Eril festejant amb pedres, uns Timber Timbre administrant amb tendresa els instruments, John Grant amb el seu humor esmolat o Ferran Palau sospirant felicitat.

Un disc que et sorprendrà en escoltar-lo i et tornarà a sorprendre en directe, i llavors comprendràs potser una mica més perquè “Els pares som públic d’un gran espectacle”

En , de nou, per , Espaldamaceta. Gràcies per acompanyar-nos de nou.

Espaldamaceta amb il·lusió.