Albert Freixas presenta el seu 3r disc ‘Chroma’ a les 22h a La FI. Venda entrades a La Fada!!!! Reserves a lafignorant@gmail.com

Albert Freixas no és un valor emergent, és un talent libèrrim que va a la seva feina confiant que en algun moment el món decideixi sintonitzar la seva freqüència.
Freixas va viure vuit anys a Londres, transita ara per les 42 primaveres, escriu i canta en un anglès irreprotxable i va estar al llarg de quatre àlbums al capdavant d'ix!, una d'aquelles grans bandes catalanes que no acaben de sobrepassar les fronteres territorials. Ara la mateixa aposta per l'espai anglosaxó hauria de contribuir que aquest tercer àlbum 'Chroma' en solitari li guanyés múltiples simpaties. Perquè el seu maridatge entre pop d'autor, soul d'ulls blaus i uns arranjaments de vegades de marcat sabor jazzístic és senzillament deliciós.
Ja la seva Oopalana ens havia cridat l'atenció tres anys enrere, però Chroma suposa un pas endavant colossal. El de Sabadell no es tanca aquesta vegada a la seva habitació, sinó que li donen suport músics de l'escena jazzística barcelonina com el contrabaixista Tom Warburton, el bateria Jordi Gareñas i el saxo de David Calvo, saborosíssim a My well. Aquest regust a club nocturn converteix They say o Personal dream en talls esplèndids i substanciosos, però el pop ambiental i d'orondos teclats també gaudeix de protagonisme amb Coup d'etat o You made a monster. I això fins a arribar a Every time we fall, on la veu lànguida, suau i sentimental d'Albert es torna més evanescent (i londinenca) que mai. O qui va pensar que no es podia escriure soul amb vista al Mediterrani?
Si Chroma es queda només als cercles d'entesos, la música d'aquest país estarà perdent-se un colossal plat gurmet. Freixas es doblega la veu amb resultats encantadors, és un bon guitarrista, millor compositor. Ho té tot perquè ens anotem el nom. Oblidem-nos aquesta vegada de postureus i limitem-nos –res, ni més ni menys– a obrir-nos de bat a bat les orelles.